Al vespre

Com una ofrena dolorosa, 
Vespre, a l’hora del teu retorn, 
et porto, en una almosta, fosa 
tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina, 
d’haver cregut, d’haver estimat; 
per a moldre aquesta farina 
cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa 
cap joc de llum o d’esperit. 
És una pols amarga i grisa 
que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit, 
Vespre, rei dels perfums serens! 
Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid, 
un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca 
i la cendra a punt de volar, 
mentre el foc que mai no s’estronca 
incinera ja per demà. 
                                          Marius Torres