Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.
No guaita per ser fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar,
mes Déu ungí dàroma sa testa consagrada
i li donà per terra l' esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ser branques l'aucell que encaptivam,
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'anla gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta,
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profesta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Abre sublim! del geni n'és ella la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura...
Oh vida! o noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera
