DE LLUNY ESTANT
Qui veiés, quan l'estiu s'acomiada,
el camí -la serp blanca i somrient-
i, al marge d'una cala refiada,
el pàmpol mort sota d'un pi vivent.
Qui veiés una dansa damunt l'era
i una serra morada enllà de mí;
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d'un pedruscall, un romaní.
Més val, pero, que a aquests bedolls s'acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d'un temps, hom pot trobar-hi
un ángel trist amb el seu glavi tort.
J.Carner
