Arbres d'hivern

Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.


No sabem res d'avortaments ni de mesquinesa,
més fidels que les dones, 
lleven sense esforçar-s'hi!
Tasten els vents, que no tenen peus,
ben endinsats en la historia,


plens d'ales, d'altres cosos mundanes.
En asixò són Ledes.
Oh mare de fulles i dolcesa,
qui són aquestes pietas?
Ombres de tudons que canten, però no mitiguen res.


                                                         Silvia Plath, 
                               traducció de Montserrat Abelló.